La Segarra és l’escenari del tercer viatge a peu de Josep M. Espinàs. Hi va caminar l’any 1962, quan encara s’hi podia trobar una colla de segadors i compartir l’esmorzar, un guàrdia civil que s’havia llegit el Quixot nou vegades i feia tertúlia amb el mossèn, una carnissera que cuinava la carn per
A peu per la Llitera
✍ Scribed by Espinàs, Josep Maria
- Year
- 1989
- Tongue
- Catalan
- Weight
- 131 KB
- Series
- Viatges a peu 5
- Category
- Fiction
No coin nor oath required. For personal study only.
✦ Synopsis
On és exactament la Llitera? Com s’hi viu? Quin català es parla en aquesta comarca de l’Aragó? La passió per caminar i descobrir ha dut Josep M. Espinàs, aquesta vegada, a una terra plena d’interrogants per a molta gent.
Els qui han llegit els viatges a peu d’Espinàs per la Terra Alta, l’Alcalatén, l’Alt Maestrat, el Berguedà, el Matarranya o el Comtat i la Marina ja saben que l’autor té la suggestiva traça de convertir l’experiència d’una caminada en una narració viva, en una crònica que es llegeix com si, tot passant les pàgines, el lector també s’aventurés amb l’escriptor per camins desconeguts.
A peu per la Llitera, que duu com a subtítol «Viatge a la frontera de la llengua», tant per l’escenari com pels fets que s’hi troben, és una obra excepcional en la personal literatura de viatges de Josep M. Espinàs. Caminant per la Llitera amb sol i amb tempestes, amb totes les sorpreses d’un viatge a peu —fent la volta completa per Tamarit, Albelda, El Torricó, El Gaió, Sant Esteve, Sanui, Alins, Calassanç, Peralta de la Sal, Gavasa, Baells, Natjà, Seganta, Camporrells, Valldellou, Castellonroi, El Campell… i altre cop Tamarit— Espinàs ha deixat parats els lliterans («tota la Llitera a peu?, això no ho ha fet mai ningú!», li van dir) i aporta amb aquest llibre un document directe i apassionant.
📜 SIMILAR VOLUMES
Extremadura… Les grans deveses d’alzinars, els petits pobles blancs, els homes confiats i els animals útils i pacífics que conviuen als camps i als carrers. La sorpresa de l’Extremadura quotidiana i desconeguda. Guadalupe amunt, la muntanya de les Villuercas i la vall del riu Ibor. Espinàs no ha f
Josep M. Espinàs va passar una tarda a Palas de Rei, per observar les colles que anaven cap a Santiago de Compostel·la. L’endemà també va començar a caminar, però cap a la Galícia més amagada, pels camins on no hi ha forasters, la Galícia antiga de les parròquies, les esqueles enganxades als troncs
Aquest és el viatge d’una sorpresa. La sorpresa davant un interior de Mallorca per on no ha passat el temps invasor, que ha naufragat a les platges. El lector potser no s’ho creurà. La famosa «Mallorca venuda al turisme» conserva els antics murets de pedra dels camins, no hi ha cases adossades ni
En el pròleg d’aquest llibre, Josep M. Espinàs diu que les seves últimes narracions de viatges a peu li han fet pensar que aplica a la realitat, instintivament, les tècniques de la novel·lística. «No per afegir fabulacions o pintoresquismes a una realitat que no ho necessita, sinó —i això ho he desc
Sebastián el Litro, Andrés el Cuco, Francisco el Fanfarrilla, Juan el Salmonete… En els petits pobles de Sierra Mágina, a Jaén, Josep M. Espinàs ha trobat i ha escoltat les veus —les vides— d’uns personatges que li han ofert els seus diversos autoretrats. Irònics, tendres, estremidors. En aquest lli