✍ Scribed by Espinàs, Josep Maria
No coin nor oath required. For personal study only.
Extremadura… Les grans deveses d’alzinars, els petits pobles blancs, els homes confiats i els animals útils i pacífics que conviuen als camps i als carrers. La sorpresa de l’Extremadura quotidiana i desconeguda.
Guadalupe amunt, la muntanya de les Villuercas i la vall del riu Ibor. Espinàs no ha fet el circuit turístic, sinó que ha caminat per l’Extremadura que conserva vives les arrels populars.
En el banc d’una plaça, el vell Coscorro recita inesperadament al foraster versos picants. A Alía, troba a l’atzar les dones que assagen els cants de l’Església i li demanen, divertides, si vol ser el seu representant. Sobre la terra d’un camí solitari, el rastre vermell d’un senglar mort i arrossegat de fa poc. Les dones que broden sense parar, a tant la peça. L’Extremadura real vista de prop, escoltada de prop. I explicada de prop, és a dir, amb la suggestió narrativa d’un escriptor que converteix el lector en company de viatge, en còmplice de les observacions, de les reflexions, dels descobriments.
Després d’A peu per Castella i A peu pel País Basc, aquest A peu per Extremadura és el tretzè llibre de Josep. M. Espinàs en el gènere de literatura de viatges. Un 13 afortunat.
📜 SIMILAR VOLUMES
Josep M. Espinàs va passar una tarda a Palas de Rei, per observar les colles que anaven cap a Santiago de Compostel·la. L’endemà també va començar a caminar, però cap a la Galícia més amagada, pels camins on no hi ha forasters, la Galícia antiga de les parròquies, les esqueles enganxades als troncs
Aquest és el viatge d’una sorpresa. La sorpresa davant un interior de Mallorca per on no ha passat el temps invasor, que ha naufragat a les platges. El lector potser no s’ho creurà. La famosa «Mallorca venuda al turisme» conserva els antics murets de pedra dels camins, no hi ha cases adossades ni
En el pròleg d’aquest llibre, Josep M. Espinàs diu que les seves últimes narracions de viatges a peu li han fet pensar que aplica a la realitat, instintivament, les tècniques de la novel·lística. «No per afegir fabulacions o pintoresquismes a una realitat que no ho necessita, sinó —i això ho he desc
Sebastián el Litro, Andrés el Cuco, Francisco el Fanfarrilla, Juan el Salmonete… En els petits pobles de Sierra Mágina, a Jaén, Josep M. Espinàs ha trobat i ha escoltat les veus —les vides— d’uns personatges que li han ofert els seus diversos autoretrats. Irònics, tendres, estremidors. En aquest lli
Els lectors dels viatges a peu de l’Espinàs es troben ara amb un canvi radical, tant d’escenari geogràfic com d’història cultural. Per primera vegada, Josep M. Espinàs ha sortit de l’àmbit de les terres de llengua catalana i s’ha posat a caminar per Castella. No ha anat a visitar la Castella monumen
«La literatura més interessant surt de la mirada fèrtil dels caçadors d’històries», diu Joan Barril, referint-se als llibres de viatges d’Espinàs. A peu per l’Alcalatén és la més recent exploració de terres poc conegudes que ha fet Josep M. Espinàs, en les quals ha caçat personatges i històries d’un