✍ Scribed by Andrea Camilleri
No coin nor oath required. For personal study only.
Les vides d'en Matteo, en Gianni, la Giulia, l'Anna, en Fabio, l'Andrea i la Renata estan marcades des de la infantesa amb nafres d'aquelles que queden sepultades en zones secretes de la consciència, i que ressorgeixen, agreujades, durant les revoltes i autoafirmacions de l'adolescència. Podríem pensar que amb la maduresa, quan les parelles s'estabilitzen i les vides semblen encarrilar-se en la comoditat burgesa, arribaria una certa tranquil·litat i pacificació. Però res d'això, ben bé al contrari: l'edat adulta és el moment perfecte perquè tot emergeixi de nou i els elements psíquics es combinin en una estranya barreja que els farà explotar, com si un alquimista insensat hagués jugat durant massa temps i amb massa sort. Amb una llengua eixuta, esmolada, sense concessions a l'expressivitat del sicilià ni a cap altra de les formes de pietats que sovint trobem a la prosa de Camilleri -la ironia, la tendresa o la comprensió per les febleses humanes-. Un dissabte amb els amics ens presenta un drama contemporani implacable, en el qual cada personatge és lliurat a la seva condemna i a la deriva inexorable de les seves accions.
📜 SIMILAR VOLUMES
Les amis ne finissent-ils pas par se ressembler ? Image de couverture de equinoxefr sous licence Creative Commons (Flickr.com)
Cinc estudiants de Belles Arts viatgen a París per visitar la gran exposició que es va fer sobre Gauguin al Grand Palais a finals dels anys vuitanta. Aquell viatge, de només quatre dies, els durarà tota la vida. En Marc, la Lídia, en Mateu, l’Ada i en Santi teixiran, a partir d’aleshores, una amista
"Le 1er novembre 1968, alors que nous nous promenions sur les rochers qui surplombent la Chambre d’Amour à Biarritz, ma sour aînée a été emportée par une vague. Elle avait vingt ans, moi quinze. Il aura fallu un demi-siècle pour que je parvienne à évoquer ce jour, et interroger le prodigieux silence
Version 103099 - 2014-09-18 00:35:11 +0200
Vols conèixer els amics de les estrelles? No sabem si existeixen o no, però molts de nosaltres voldríem que fossin una realitat tan palpable com la d’aquests dos relats fantàstics, plens de tendresa i esperança.