L’obra d’Ausiàs March conservada està constituïda per 128 poesies, amb més de 10.000 versos. La cronologia particular d’aquestes poesies s’ha abordat des d’una doble perspectiva: la seqüencial i la dels cicles poètics. Segons la primera, l’orde en què apareixen els poemes en els testimonis més antics respon, substancialment, a la cronologia real de redacció del poemari, el qual es podria equiparar a un «cançoner d’autor», és a dir, a una obra perfectament estructurada des de l’origen pel poeta. D’acord amb aquest criteri, el corpus es divideix en dues parts —la frontera se situaria entre els poemes 97 i 98—, cadascuna de les quals consta a la vegada de sis seqüències. A la primera part corresponen els poemes més breus i de caràcter amorós, escrits en l’època de joventut, mentre que a la segona pertanyen els més extensos i de reflexió moral, ja escrits en la vellesa. Al seu torn, segons la segona perspectiva, el poemari, s’hauria estructurat, majoritàriament, cicles temàtics (cants d’amor, cants de mort, cants morals i un cant espiritual). De fet, cada cicle forma una unitat de sentit, així com s’observa una evolució formal i conceptual en els diferents cicles, per la qual cosa s’ha arribat a considerar el còmput total de la seua obra com un immens poema.
L’obra d’Ausiàs March no solament va ser llegida, coneguda, reconeguda i imitada pels seus contemporanis i deixebles sinó també admirada durant el Renaixement hispànic. Al llarg del segle XVI, March fou apreciat com un savi filòsof, com un extrem amador, un adolorit patidor del desig, el més reflexiu i apassionat dels poetes del seu temps, com també el més lúcid i foll. Amb la Renaixença, es recuperà la seua obra, amb les anàlisis d’Amadeu Pagès i, posteriorment, de Martí de Riquer, Pere Bohigas, Joan Fuster, Joan Ferraté o Robert Archer, i també amb la difusió de Raimon, qui va musicar una bona part dels seus poemes. Avui dia, és considerat el poeta en llengua valenciana més important de tots els temps.