A l’estiu tota cuca viu; menys una. N’hi ha una que no viu, a l’estiu, i passa les hores mossegant-se els punys i pregant perquè arribi l’apocalipsi termonuclear: el protagonista d’aquest llibre, Kiko Amat (que també n’és l’autor). Un neuròtic melancòlic, maníac, histèric i ictèric a qui sorprenem en trenta-cinc dies d’agost en família amb els patidors de la seva demència: la seva dona, Taronja, i el seu fill de deu mesos. L’home intranquil gira entorn dels odis ferotges i els amors gegants d’un adult, pare per sorpresa, atrapat en el procés d’admissió de la seva degeneració física i el fracàs de la raça humana. En part crònica, en part ficció, ens presenta un protagonista indignat justificadament —com un Bill Hicks en banyador— que no pot deixar de renegar dels Pares Perfectes, els turistes, la televisió, els guapos, l’estupidesa, la ignorància, la dreta, la música infecta i una llarga llista de coses que fereixen la seva racional irracionalitat. A ell s’enfronta la Taronja, donant-li el contrapunt de realitat, sarcasme i humiliació hilarant que tot psicòtic enfurismat necessita a la seva vida per no passar gran part del temps a comissaria.