La definició més concreta de la filosofia individualista de Thoreau es troba en aquest breu assaig, publicat el 1843. Podem afegir que també és, juntament amb Desobediència civil (1849) i Vida sense principis (1863), un dels més avançats dels seus manifestos, amb una gran dosi de sentit comú, de sincera valentia i una certa proporció d’aquella fatxenderia i exageració que ell mateix reconeixia com un defecte. La publicació d’aquesta traducció de Thoreau ens porta a considerar plenament el valor de l’home com a tal. Tot ell té aquesta preocupació bàsica: exaltar els valors humans de l’individu, defensant-lo de tot allò que tendeixi a anul·lar-lo com a tal, que la seva personalitat no quedi ofegada en un complex orgànic que el converteixi en un esclau d’allò que ha de tenir per funció servir-lo a ell, en què no quedi atrapat en unes profunditats plenes de miratges. Són meditacions escrites fa més de cent anys, però ens són vàlides encara avui, perquè ens cal pensar en uns materials sòlids, en què cada un dels elements s’hagi recuperat íntegrament, i, sabent el seu paper dintre una societat que reclama d’ell energies, voluntat i fe, pugui fer-hi la seva aportació personal amb plena responsabilitat, que no sigui dòcil instrument d’estructures poc escrupoloses i sàpiga, contràriament, infondre a la societat que integra, forma i continguts, que sigui defensor i garantia del que ell és i del que val en un sentit comunitari.