✍ Scribed by Irene Solà
No coin nor oath required. For personal study only.
Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.
Canto jo i la muntanya balla és una novel·la en què prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona d’alta muntanya i fronterera que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Un terreny fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.
📜 SIMILAR VOLUMES
Primero llegan la tormenta y el rayo y la muerte de Domènec, el campesino poeta. Luego, Dolceta, que no puede parar de reír mientras cuenta las historias de las cuatro mujeres a las que colgaron por brujas. Sió, que tiene que criar sola a Mia e Hilari ahí arriba en Matavaques. Y las trompetas de los
«L’amor és un compte que no quadra, una il·lusió màgica, lleugera però forta i sòlida com la més antiga de les esglésies que, malgrat això, sembla a punt de trencar-se amb la decepció més lleu, com si fos un vidre delicat. Però de nosaltres dos n’estic segur, sento la nostra força».
Lou Bertignac té tretze anys: la seva família viu tancada en un silenci opriment, i a l’escola la seva intel·ligència precoç l’ha portat fins a una classe avançada. Incapaç d’establir cap relació, Lou passa la major part del temps col·leccionant paraules, somiant en un petó i observant les emocions
Lorenzo Cuni, de catorze anys, explica als seus pares que uns companys d’institut l’han convidat a esquiar a Cortina d’Ampezzo durant la setmana blanca escolar. La realitat, però, és que vol amagar-se a Roma, al soterrani del mateix edifici on viuen, per passar aquella setmana jugant a videojocs, ll
L’aparença senzilla de la seva obra, sovint molt pròxima a la cançó tradicional, no amaga que està tota ella construïda amb una enorme força personal i intel·lectual i amb un gran rigor artístic. És per això que, en els últims anys, el consens sobre l’alt valor de la poesia de Clementina Arderiu és,