✍ Scribed by Fuster, Joan
No coin nor oath required. For personal study only.
Ara o mai, (1981) es un treball que fou publicat per primera vegada amb el títol Per a una cultura catalana majoritària en la “Nadala” de la Fundació Jaume I, corresponent al 1980. Fuster planteja a Ara o mai quins són els termes exactes del debat sociolingüístic aleshores encara pendent: el precari present i el problemàtic futur de la llengua catalana, atès que fins aleshores encara predominava el discurs que la llengua “no podia morir mai”, una idea reforçada per l'argument erroni que salvant el català com a llengua de cultura, l'idioma recuperaria automàticament les seues posicions socials i polítiques. Fuster afirma que aquesta és una condició sine qua non però insuficient ja que la cultura no té virtuts expansives màgiques, la restauració del català hauria de ser simultània i igualment formalitzada a tots els àmbits de la vida col·lectiva.
📜 SIMILAR VOLUMES
Fuster planteja a Ara o mai quins són els termes exactes del debat sociolingüístic aleshores encara pendent: el precari present i el problemàtic futur de la llengua catalana, atès que fins aleshores encara predominava el discurs que la llengua «no podia morir mai», una idea reforçada per l’argument
Ara o mai, (1981) es un treball que fou publicat per primera vegada amb el títol Per a una cultura catalana majoritària en la “Nadala” de la Fundació Jaume I, corresponent al 1980. Fuster planteja a Ara o mai quins són els termes exactes del debat sociolingüístic aleshores encara pendent: el precari
Joan Fuster (Sueca 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana, a part de la seva extensa activitat com a historiador de la literatura, crític literari o historiador social de la llengua. Ara o mai, (1981) es un treball que fou publicat per primera vegada amb el títol
Fuster planteja a Ara o mai quins són els termes exactes del debat sociolingüístic aleshores encara pendent: el precari present i el problemàtic futur de la llengua catalana, atès que fins aleshores encara predominava el discurs que la llengua «no podia morir mai», una idea reforçada per l’argument
Não é nada de extraordinário. O leitor não encontrará aqui, neste exemplar haicai metamorfoseado à pós-modernidade, nenhuma pretensão de alçar elevados vôos imaginativos, chegando a atingir um nível poético marcado pela depuração estilística, semântica ou formal. Trata-se, sim, de uma expressão pes